aOlesa.com |  |
aOlesa
Serveis
|
| Els forts i els febles |    |
 Article realitzat per: Joaquim Parera
|
A la dècada dels 80 el cinema ens va acostumar a una nova classe d’heroi, un heroi amb tendències violentes amb tocs feixistes que pretenia salvar el mon acabant amb bona part de la humanitat, era un heroi que no aportava res al mon, només la seva causa, una causa sovint personal o fastigosament pamfletària. Charles Bronson, Chuck Norris i Stallone es llençaven a unes croades de dubtosa moralitat en que la vida d’un americà valia més que la de cent orientals, o llatins, o comunistes, o comunistes llatinoamericans orientals –tot a l’hora-. Eren aquests uns herois sense cap mena d’aura romàntica ja que sempre jugaven sobre segur, sabies en tot moment que tenien les de guanyar i que finalment sortien victoriosos fent onejant una bandera nort-americana. Lluny quedaven els romàntics de Sam Peckimpack que sabien que havia arribat la seva hora i desapareixien amb una dignitat a prova de bomba, o els Sams Spades i els Phillips Marlowes que rebien totes les pallisses del mon per una causa que creien justa. Ja no, ara els herois eren éssers venjatius i violents amb poca cosa més que un salvatge instint animal, incapaços de reflexionar i de pensar en les conseqüències dels seus actes (els danys col·laterals només tenien importància si rebia la seva xicota o el seu amic negre al que sempre li tocava el rebre) eren éssers monolítics, monstres egocèntrics que no veien més enllà del que tenien al davant. Per altra banda, a aquella època també van sortir altre tipus d’herois, personatges als que no els agradava el mon en que vivien i que observaven el món que tenien al seu voltant i miraven de cridar la atenció del que no els agradava. Aquests personatges han estat oblidats, relegats a un buit mediàtic però que per si mateixos eren la quinta essència de l’esperit humà perquè eren personatges febles i no hi ha res més humà que la feblesa. En aquests personatges era la seva pròpia feblesa el que els feia reaccionar. Un exemple seria els entranyables GINGER & FRED encarnats per Giulietta Massinna i Marcello Mastronianni del film de Federicco Fellini. Eren aquests essers sense cap mena de força, acabats i cansats, que ja no esperaven res de una vida que els havia negat tot i es precisament per això que quan tenen la oportunitat de sortir en un hortera programa de Per altra banda Igmar Bergman al seu film DE Akira Kurosawa en els dos films que va fer a la dècada dels 80 (RAN, KAGUEMUSHA) el retrat de la guerra entre clans que va assolar el Japó durant la seva edat mitjana no es massa complaent i la visió de l’heroi es pràcticament inexistent, només i apareixen essers que sense cap mena de consciencia ordenen assassinats en massa, es el que es diuen personatges forts, els que manen matances amb la única justificació de la seva permanència en el poder, a aquests films, els febles son els que decideixen apartar-se del guerrers, els que busquen una cosa que en l’ambient que els envolta no trobarien mai: la pau; i la buscaran encara que els costi la vida. Vet aquí doncs que com en la vida els veritables herois no son els guerrers sense consciencia si no els febles i els que tenen por, com al film pòstum de Tarkovsky, SACRIFICIO, aquest es un film sobre un covard, un home que en el moment que esclata la que seria la guerra definitiva decideix -en un atac de pànic- resar a un déu en el que no creu i demanar que salvi als seus coneguts als que no coneix, a la gent que estima i a la que no estima, que puguin seguir amb la seva vida per miserable que sigui i se li es concedit el desig pagant un preu altíssim, pagant amb la pèrdua de tots els seus bens, la seva reputació i que els seus essers estimats el tinguin per un simple boig, però es un preu que no li importa pagar. Un altra, un de “valent i fort” segurament es decantaria cap a una facció i lluitaria, en una carnisseria sense sentit, es el que faria el que en diem un “heroi”. El problema es que aquesta mena de personatges no resulten atractius, no “calan” en l’imaginari popular, els mateixos “intel·lectuals” “progressistes” de la nova fornada no dubten en reivindicar els films violents nord-americans dels anys 80 reivindicant la seva simplesa argumental i la “efectivitat” de les seves imatges sense considerar-lo qüestionable de la seva ideologia, ara resulta que els films de Charles Bronson son veritables obres mestres, senzillament perquè son fàcils i no cal pensar. Vaja que el que va dir Millan Astrai de MUERTE A Ara aquests son els nous herois infantils, s’ha creat una societat que es immune al dolor dels altres i que les mostres de crueltat son vistes com un joc per ser filmat i penjat a internet. S’ha de dir però que els films de Chuck Norris o Stallone no eren res, només el producte d’una situació política absurda, el que tenim ara ens ho hem fet nosaltres mateixos, nosaltres ho hem consentit i els propis mitjans de comunicació senzillament ho han potenciat. Qui sap, potser caldria que tots fóssim una mica més febles i covards, inclosos els nostres polítics, potser aniríem una mica millor.
Joaquim Parera |
Un producte de: |
