Molt sovint, quan es tanca un cinema per la raó que sigui, el que es tanca no es solament un recinte d'esbarjo, és molt més i va molt més enllà de la simple memòria col•lectiva, quan es tanca un cinema es tanca una finestra al nostre interior.
Per a molts, sobretot actualment, un cinema no és més que un lloc on es degluteixen crispetes a ritme d’explosions digitalitzades; són recintes, la majoria sense personalitat pròpia, d'estètica i decoració intercanviable en què es va a veure “què toca” aquella setmana, i després s'oblida i no s'hi pensa més, els cinemes com els films ja han deixat de formar part de la vida interior de les persones a menys que sigui per raons de simple màrqueting.
Però abans que s'estrenaven menys pel·lícules, però que en canvi es podia veure més cinema, era diferent. Anar al cinema era molt més que anar a una sala fosca a veure imatges en moviment, era anar a descobrir paisatges, històries, descobrir músiques i cares i saber que el món era molt més gran que no pas la nostra simple realitat. Recordo el film que més em va impactar de nen, amb prou feines tenia deu anys i al cinema Ateneu, a l'ATENEU van projectar FARAON, de Jerzy Kawalerowicz, amb una visió de la cultura i civilització egípcia que mai havia vist al cinema, ni tant sols podia imaginar. Naturalment avui dia és impensable la projecció d'aquest film, o anar a veure una peli de “tiros” i anys més tard descobrir que aquella “peli” era de Sergio Leone i hi sortien Clint Eastwood i Lee Van Cleff.
I les façanes? Per les façanes un podia saber que allò era un cinema. Fins i tot ara, si ens fixem en vells edificis veiem que per la seva façana, allò va ser un cinema, un lloc on una sèrie de gent creixia, aprenia a emocionar-se i a reconèixer cares i paisatges. Eren edificis singulars.
Joaquim Parera
|
Article realitzat per: Joaquim Parera
Agost
