aOlesa.com

Crònica del concert celebrat el passat 5 de novembre al auditori de Barcelona.

Intèrprets:Frauke Oesmann (Flauta), Magdalena Barrera (Arpa)
Director: Pablo González.
Obres: INTEGRALES (Egdar Varese), concert per a flauta, arpa i orquestra en do major (W.A.Mozart), sequenza I per a flauta (L. Berio), variacions sobre un tema anònim per arpa (X. Montsavatge),simfonia númº 41 “JUPITER” (W.A.Mozart.)

Fa de mal parlar d'aquest concert i no pas perquè estigués malament, que no és el cas, va estar la mar de rebé, va ser aquest un concert que saltava de la modernitat més absoluta (Varese, Berio...) al classicisme més clàssic (Mozart, off course).

Què dir de les peces de Mozart? De la direcció? De les interpretacions? Doncs una meravella.
El concert per a arpa, flauta i orquestra presidit per Frauke Oesmann a la flauta i Magdalena Barrera a la arpa era un d'aquest concerts, que com la majoria de concerts en Mozart va fer encàrrec i que un imagina sentir-lo tocar metre passeja pel jardí del palau del compte de Gînes, és a dir, allò que tant emprenyava a Mozart, que la gent passegés i xerrés mentre l’orquestra anava sonant,com si fos simplement un so més del jardí, com els ocells, el vent o l'aigua que raja de les fonts, la veritat és que es un concert força bucòlic.

D’altra banda la simfonia 41 JUPITER ja es veia realment que era una peça destinada a les sales de concert, o si més no, als salons dels palaus, una peça “d'interior” per sentir a raser dels sorolls quotidians i del carrer, el seu barroquisme, la seva complexitat melòdica, estructural i instrumental s'ha de sentir sense cap mena d’interrupcions i així estava plantejada, com una peça en aparença alegre, però que amaga un neguit, ja que Mozart moriria tres anys més tard i ja feia temps que no es trobava gens bé.

Quant a les altres peces, les INTEGRALES de Varese, és una peça difícil, amb aires cubistes i burletes, molt pocs instruments i broma sobre fanfàrries i modernitat, una paròdia dels triomfalismes francesos guarnits amb dissonàncies i trencaments constants de les estructures musicals rematats amb percussions.

Però preguntareu el per què del títol, que si soc rebuscat de mena o què? El títol fa referència a les peces de Berio i Montsalvatge.

Per sorpresa de gran par del públic aquestes peces eren uns “solos”. La primera, la de Berio, SEQUENZA I PER FLAUTA, és un tour de force en què la flautista està sola al davant del públic, un públic molt conservador, tot sigui di, i interpreta una peça difícil d’escoltar, estranya i brillant, una peça que res té a veure amb Mozart i que demostra que de vegades alguns compositors no tenen en compte les limitacions dels intèrprets com a persones ni dels instruments com a objecte mecànic. Això sí, la senyora Oesmann va aguantar la peça com una ‘jabata’ i va donar pas al següent solo, aquest cop d'arpa, interpretat per Magdalena Barrera, una peça de Monsalvatge sobre un tema anònim, una peça exquisida interpretada amb exquisidesa. Els dits de la senyora Barrera jugaven amb les variacions del tema de Monsalvatge creant un espai apart del ambient de l’auditori. Donava gust no només sentir-la, sinó també veure com Frauke Oesmann, asseguda a les fosques, al seu costat, es mirava la seva companya d’escenari, com se la mirava, amb els ulls tancats i un somriure serè.

Tot això tan i tan bonic només tenia una pega. I era una part del públic, que semblava aprofitar els “SOLOS” de flauta i arpa per estossegar, xerrar, desembolicar caramels, fer rodolar capses de caramels per terra; tot això, sí, amb un soroll d'allò més ostentós. I és que tal i com diu un bon amic meu: la quantitat d’esternuts, estossecs i desembolicades de caramels sempre serà inversament (des) proporcionada a la quantitat de músics que hi hagin sobre l’escenari.

Joaquim Parera

[ Fer comentari ]

[ Fer comentari ]

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>