A C F OLESA SARDANISTA ----------------------------------ENTREU al nostre facebook.com/sardanesolesa i també al nostre twitter.com/acf_olesa aquí hi trobareu la nostra activitat.

Cercador
Pàgina principal >> Les Noticies >> FITXES DE LA HISTÒRIA D'OLESA
Contacte
noticies

FITXES DE LA HISTÒRIA D'OLESA

29/08/2022

 FITXES DE LA HISTÒRIA D’OLESA.

Concurs  SardaZero (la sardana des de Zero)

 

Funcionament d’aquestes fitxes

 

Tots els que participeu al concurs haureu de llegir aquestes fitxes per trobar la resposta a la nostra pregunta.

 

1. 40 anys de ràdio olesana. 

 

Les emissions d’Olesa Ràdio van començar amb la veu del desaparegut Jaume Ribas anunciant un objectiu solidari. Era col·laborar amb la 'Campanya del Somriure' el 5 de gener de 1982. Aquella nit de Reis naixia Ràdio Olesa amb pocs mitjans i amb Juli Garcia, el seu fill i també Ribas com a impulsors. L'emissora es va ubicar al carrer Mallorca fent servir una emissora que Garcia havia fet servir durant el Franquisme. En poc temps, la ràdio d’Olesa es va traslladar a un nou local al carrer de Metge Carreras. Mentre l’emissora era al local de Metge Carreras, el 1984, l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat la va adquirir i va passar a ser municipal.

D’aquesta manera naixia Olesa Ràdio Emissora Municipal que es va traslladar a l'edifici de Ca l'Oriol i després de tres anys, el 1987, es va ubicar a la tercera planta de l’edifici de l’ajuntament. El primer director que va tenir l’emissora ja municipal va ser el periodista olesà Raül Díaz. L’any 1995 els estudis d’Olesa Ràdio es van ubicar a la plaça Catalunya amb un important canvi professionalitzador. Després de 15 anys, l'Ajuntament va fer una inversió rellevant l’any 2009 per habilitar uns nous estudis, els actuals, al soterrani de la Casa de Cultura.

 

2. 40 anys de la fundació d’OLESA RÀDIO aquest any 2022. Així que a l'any 1982 a Olesa Ràdio va entrar a treballar un jove per fer-se càrrec de la feina de tècnic de so Aquest jove era, i és, en JOSEP RAMON I CANALS. durant aquest 40 anys han passat multitud de persones que han desenvolupat els treballs que es fan a una ràdio, però solament una s'ha perpetuat fins els nostres dies, essent la persona més antiga de la Olesa ràdio, en referim  a JOSEP RAMÓN I CANALS, al que agraïm la seva ajuda i col.laboració,com tècnic de so, al programa de sardanes Després de tants anys segur que és la persona que més sardanes ha escoltat per la ràdio.

3. La Passió d’Olesa de Montserrat

Un dels espectacles més populars d’Olesa de Montserrat és la Passió. El drama sacre forma part de la tradició i del patrimoni cultural de la vila, per això els olesans se senten motivats a col·laborar-hi any rere any. Segons la tradició local, en els segles XVII i XVIII La Passió s’interpretava en escenaris particulars, com ara els molins d’oli.

Segons unes cartes datades de la segona meitat del s.XIX, La Passió es podria haver representat també al primer pis de l’actual parròquia, en aquella època casa consistorial. Sabem, però, que el 1829 les representacions passionístiques van traslladar-se al pati de cal Mates, una casa pairal molt arrelada a la vila. Tenim constància de la inauguració del Teatre Principal, l’any 1847, lloc on La Passió es representà en nombroses ocasions.

El 1901, amb la inauguració del Círcol –Círculo Sociedad Constructora SA- s’accentuà la rivalitat a l’hora de representar la Passió. Hom podria pensar que aquesta competència era danyosa i perjudicial, però la realitat fou molt diferent. L’ànim de superació d’ambdues entitats caracteritzà aquesta etapa, en què es va arribar a assolir un  gran nivell interpretatiu. El Teatre Principal tancà les seves portes l’any 1919, i cinc anys més tard un altre teatre entrà en escena, el Teatre Olesa, popularment conegut com Els Salistes –en referència als seguidors d’Alfons Sala, diputat de tendència monàrquica.

 

4. Can Llimona, una masia emblemàtica encara entre nosaltres

Can Llimona té en la memòria dels olesans un lloc entranyable. La masia pertany al típic model que es construïa a la comarca, amb la peculiaritat que és una de les poques masies que es mantenen en actiu. Situada al nord d’Olesa de Montserrat, a uns 20 minuts de la vila, can Llimona des de la seva posició domina tota la plana. La masia, envoltada d’oliveres, s’erigeix vora el camí que condueix a Puigventós. Per les rodalies del mas trobem també la font dels Encantats, una bassa a la part posterior de la masia recull l’aigua provinent de l’esmentada font gràcies a un conducte canalitzat. L’explotació agrícola quant a cultius de secà, de regadiu i arbres fruiters, caracteritzarà la trajectòria de la masia.

 

5. El mes de Maria, celebració culminant de l’associació Filles de Maria

Maig era un mes tradicionalment dedicat a la Verge Maria, la Mare de Déu. Coincidint amb la bonança primaveral, era el mes que concentrava més celebracions de Primera Comunió. Depenent del capellà del moment, la cerimònia es portava a terme col·lectivament i al migdia – existeixen fotografies que mostren tot de nens i nenes asseguts a les primeres files de l’església esperant el moment de fer la primera eucaristia. L’acte religiós també podia ser individual i al capvespre. Independentment de l’opció, el curiós és que els nens que havien celebrat la Primera Comunió durant l’any podien participar en la processó de les Filles de Maria, vestits d’etiqueta, mariner o almirall, els nens, i de nuvietes, les nenes.

Cada dia a les vuit del vespre les Filles de Maria es concentraven a la parròquia per practicar el conjunt d’exercicis religiosos. Aquestes noies, totes solteres, formaven part de la congregació anomenada Filles de Maria de la parròquia de Santa Maria d’Olesa, regida per una junta directiva que organitzava i administrava totes les activitats. Entre les celebracions podem destacar el mes de Maria i la processó que tancava els actes de maig i els de la Immaculada. Endemés, la junta   tenia cura de l’afiliació i formació de les fidels. Durant l’any es repartia un full anomenat Breves consejos a las Hijas de Maria entre totes les associades. Aquest programa englobava una sèrie de suggeriments que havien de seguir totes les membres del grup.

 

6. La sardana, una dansa que ha captivat nombrosos olesans

La sardana ha esdevingut una dansa molt preuada a la nostra vila, vinculada a tots els sectors de la població. Malgrat la desconeixença del seu origen –tot i que investigacions apunten que la dansa es gestà a la Cerdanya-, el ball aferma la identitat catalana. A Olesa la tradició de ballar sardanes és força sòlida. De fet, es conserven testimonis orals que recorden com un grup de persones assajaven sardanes periòdicament a l’antic Teatre del Círcol. La colla Flor de Neu de la UEC d’Olesa configura també l’antecedent més recent d’aquest costum.

Ara bé, fins a la dècada dels anys cinquanta, no es consolidà una associació regulada per uns estatuts i reglaments, i dedicada íntegrament al món de la sardana. La iniciativa no es produí des d’un bon començament. L’any 1957 un grup de joves emprenedors van decidir organitzar la primera ballada de sardanes a la vila. Aquest acte se celebrà el mateix any i fou amenitzat per la cobla La Principal de Terrassa. Després de l’èxit obtingut, car la jornada reuní gran nombre de públic, van acordar consolidar una associació, tot pagant una quota mensual –que en aquells inicis constava d’un duro. Així és com nasqué un consorci que disposava de socis i del seu propi règim. Amb els anys, l’associació s’anà engrandint: augmentà el nombre d’abonats i organitzà més activitats, ballades i aplecs.

7. La formació de les dues colles originals: Dansaires Olesans i Lliri Blanc

El primer concurs sardanístic d'Olesa, l'any 1957, suposà l'empenta necessària per configurar l'associació Joventut Sardanista Olesa. Entre els joves capdavanters es van escollir els membres de la junta directiva, la qual regia i administrava els afers de l'entitat. En un primer moment es pensà que la persona idònia per ocupar la presidència seria l'alcalde del moment, Argimir Matas. Tanmateix, un batlle no podia ocupar aquests càrrecs particulars, ja que es devia als afers consistorials. Per tant, l'entitat funcionà durant uns anys amb un vicepresident, càrrec que portà a terme Antoni Fontanet. Quan l'entitat canvià de nom, passant a denominar-se Olesa Sardanista, el càrrec de president l'ocupà Antoni Pons. La seva tasca es va perllongar durant molts anys.

Després de determinar els càrrecs, es van haver de seleccionar el nombre de grups de ball, car una colla estava formada per quatre o sis parelles. Així doncs, els joves es van dividir en dues colles anomenades Dansaires Olesans i Lliri Blanc -aquesta darrera es batejà inicialment amb el nom de Flor de Neu, però com que aquest títol corresponia a una primera colla vinculada a la UEC d'Olesa, hagueren de rumiar una segona denominació.

Un cop establerta l'associació, designada la directiva i constituïdes les colles, sols calia cercar un local per a l’assaig. Era important comptar amb un lloc espaiós i amb condicions per poder aprendre i repassar tots els passos de les diferents danses. L'entitat de la UEC d'Olesa cedí part del seu local a la nova associació perquè pogués practicar els exercicis corresponents. L'assaig era periòdic i s’intentava no faltar,  ja que la pràctica constant era determinant per obtenir una bona posició als campionats. En la memòria d'aquests pioners sempre s'ha reconegut aquest afable gest de la UEC, entitat sempre predisposada a ajudar i col·laborar amb altres associacions de la vila. El president d'aquell any, Joan Soler i Prunera , acollí aquells grups que, tot i que disposaven d'autonomia pròpia, no reunien una infraestructura necessària per poder realitzar les seves activitats. L'entitat, fins i tot , comprà discos de sardanes, perquè els nouvinguts fessin l'assaig amb la música corresponent. Un segon exemple d'aquesta cooperació es donà en el cas de l'Esbart d'Olesa, el qual també utilitzà les instal·lacions de la UEC d'Olesa per assajar i perfeccionar els balls.

 

8. L’Homenatge a la Vellesa, una lloança a l’experiència dels més grans

Avis i àvies eren homenatjats un cop l'any a la vila. L'ambient festiu, les garlandes, la música, les flors ... feien de la festa una diada entranyable. La tristor i la malenconia, però, també eren presents en aquesta diada, ja que no hem d'oblidar que es retia homenatge a la llarga trajectòria dels més grans. El 1945 fou el primer any en què se celebrà a Olesa de Montserrat aquesta commemoració, concretament el Diumenge i el Dilluns de Pasqua de Pentecosta. Un mes abans de la data, però, un anunci oficial recordava als participants que havien de formular la inscripció. Els avis, per poder-hi intervenir, havien de sobrepassar els 70 anys.

Hi havia rivalitat entre les joves per aconseguir el títol de padrina, cap volia quedar-se sense acompanyant en un dia tan popular. S'intentava lluir el millor vestit i el millor ram de flors, car la diada era un preludi de la Festa Major. Els carrers també eren decorats amb motius florals i amb pancartes que elogiaven l'experiència dels més vells. La festivitat començava de bon matí. Abans de les deu, les noies amb els seus avis corresponents es concentraven al Parc Municipal, lloc de reunió de la comitiva.

Mentrestant, a la casa consistorial, les autoritats polítiques, els representants del Patronat Local de la Vellesa i els delegats de la Caixa de Pensions inauguraven oficialment el concurs de dibuix convocat entre tots els escolars de la vila. La temàtica dels dibuixos estava relacionada amb la diada de la vellesa, i reflectia així la coneixença de la senectut. Seguint la música de l'orquestra, la comitiva, encapçalada per les autoritats i l'avi de més edat, iniciava la marxa cap a l'església. A les voreres dels carrers s'aplegava una gran multitud de persones que volien contemplar la desfilada . Avis i joves padrines pujaven pel carrer de l'Església, convenientment guarnit, per anar a la parròquia de Santa Maria.

Un cop dins del temple, els avis i àvies amb els acompanyants es col·locaven a la nau central, mentre que les autoritats ocupaven el presbiteri amb els capellans. Un cop finalitzada la cerimònia religiosa, el Parc Municipal esdevenia l’escenari festiu següent. El gran seguici sortia de l’església i passejava pels principals carrers fins a arribar-hi. Un cop allí es col·locaven les autoritats, els avis, i les padrines amb una mantellina al cap.

Hi havia discursos i un recital poètic protagonitzat pels escolars de la vila que eren obsequiats amb una bosseta de bombons després de l’actuació. L’avi de més edat rebia un present i un munt d’elogis per la seva trajectòria. Es repartien llibretres d’estalvi i dolços; i l’orquestra interpretava algunes sardanes per clausurar els actes matinals. Un dinar de germanor donava pas a una tarda plena d’activitats.

 

 

9. Festivitat de Santa Oliva, ofrenes florals i llànties d’oli el més destacat

Tots els olesans sabem que la patrona de la nostra vila se celebra el 10 de juny per santa Oliva. Les ofrenes florals col·locades al portal de Santa Oliva juntament amb les llanties d'oli, l'embelliment dels carrers del barri, la preparació del ball, l'organització de les activitats infantils són alguns trets d'aquesta celebració popular que s'ha perllongat fins avui,  tot i que, malauradament, el sentiment festiu dels olesans vers la patrona està minvant.

Santa Oliva va néixer a Palerm a inicis del segle V en el si d'una família religiosa. Els seus pares van educar-la seguint la doctrina cristiana, ensenyança que li proporcionà una fe inestimable i íntegra . Aquesta ciutat italiana fou assetjada pels vàndals i amb tan sols tretze anys d’edat, Santa Oliva fou capturada i deportada a Tunísia i allí es convertí en esclava. El 10 de juny de 463, quan tenia 21 anys, va ser martiritzada.

L’any 1664 santa Oliva esdevingué patrona del nostre poble.  La capella de santa Oliva, situada al carrer de la Creu Reial, es construí el 1675 sobre un dels antics portals d'entrada a la vila d'Olesa -cal esmentar que antigament el poble estava emmurallat i tancat per les pròpies cases, i que per entrar-hi calia travessar determinats portals.  La capella, alçada sobre l'antic camí que conduïa a Terrassa, no només tenia una finalitat religiosa . És cert que davant del portal s'hi celebraven misses -que foren prohibides el 1682 , excepte les autoritzades, i també que els fidels oferien els primers fruits de la collita i oli per a les llànties, però el portal també tenia caràcter defensiu i protegia la vila de qualsevol perill . Molts recorden els  pagesos reposant-hi un cop havien acabat la jornada de treball a les vinyes, fent petar la xerrada.

La festa de santa Oliva se celebrava, i se celebra encara, el dia 10 de juny de cada any.

 

10. El valor de l’ermita de Sant Salvador de les Espases, un indret mil·lenari

Una excursió força comuna entre els aficionats olesans a l'excursionisme és anar a Sant Salvador les Espases.  A peu,  en bicicleta, en moto i en cotxe ... són possibles maneres d'adreçar-s’ hi,  tot i que la genuïna és anar- hi caminant. Tot i les nombroses persones que visiten l'indret diàriament, molts ignoren que el nom prové d’una llegenda del s. XI. L'ermita de Sant Salvador comptava amb un valuós retaule gòtic . Actualment sols disposem d'una part d'aquest retaule, la predel·la, la resta es destruí durant la Guerra Civil .

El primer diumenge d’agost, després de la transfiguració del Senyor, se celebrava el popular aplec a l'ermita de Sant Salvador de les Espases. La diada començava de bon matí, concretament a les cinc de la matinada, moment en què es passava el rosari de l'Aurora. Des del temple parroquial de Santa Maria, la comitiva sortia cap a l'indret, tot portant la imatge del Sant Crist. Un cop arribada a l'ermita , s'oficiava una missa a les set i una segona a les onze del matí . Després, tot esperant l'hora de dinar, s'organitzaven una sèrie de jocs per a la mainada al menjador de l'ermita o a l'exterior. Els més grans s'entretenien tot fent petar la xerrada i preparant l'àpat. Un cop digerit el menjar, aproximadament a les quatre de la tarda, es procedia a l'emblemàtica i tradicional Velada Alegre , consistent en la representació de determinats sainets com La màgica negra o El fals ermità. El públic també es divertia tot escoltant un recital de poesia.

Després del via crucis, la comitiva recollia i retornava al municipi, però abans feien una parada obligatòria a la Casa Blanca. Allí , familiars i olesans esperaven el grup i escoltaven una audició de sardanes.  A dos quarts de nou del vespre, s'entrava a l'església tot entonant una salve. La jornada, doncs, finalitzava amb el retorn al temple parroquial.

 Actualment, l’aplec es segueix celebrant amb algunes variacions, com ara que les persones participants no hi pugen en comitiva, que només s’hi oficia una missa, i que la trobada es fa el primer diumenge de setembre i no el primer d’agost com en els inicis.

 

11. El servei exemplar de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül

Fa més de tres segles, a França, Sant Vicenç de Paül fundà aquesta institució religiosa, així com els pares Paüls, també coneguts com pares de la Missió. La cofundadora de les Filles de la Caritat va ser Santa Lluïsa de Marillac, també d’origen francès. Des d’aquest país les religioses es traslladaren a diferents punts del món, com ara Barcelona fa més de dos-cents anys –a la ciutat comtal disposaven de l’hospital de Sant Pau com a seu principal de l’orde.

L'any 1929 , la germana olesana Amparo Puigjaner cedí una casa del carrer de Santa Oliva, a fi d'establir una seu de religioses de la Caritat que auxiliés els més desvalguts. Sor Rosa, sor Salut i sor M. Jesús foren les tres primeres d'arribar-hi . Per tant, en un principi, la intenció no fou fundar una guarderia per cuidar la mainada, sinó instituir un centre religiós que es caracteritzés per les visites a domicili. Així doncs, les germanes ajudaven a mares que havien de matinar per anar a treballar a la fàbrica o al camp. Es presentaven de matinada a la llar i s'hi estaven fins que els nens es despertaven. Després de preparar l'esmorzar, portaven la quitxalla al centre del nucli antic, a fi d'atendre'ls amb millors condicions. Allí els donaven el menjar, els banyaven i dormien , fins i tot hi havia nens que hi passaven la nit, car els pares treballaven tot el dia i no se'n podien fer càrrec. Molts vilatans encara recorden com els primers bressols que protegien els nadons estaven construïts amb caixes de plàtans.

A mesura que anava passant el temps i les germanes disposaven de més recursos, la canalla que residia al centre començà a instruir-se. Allí no només s'hi feia un bon àpat i s'hi descansava, sinó que els nens i nenes van aprendre a llegir i escriure, a més de conèixer unes nocions bàsiques de matemàtiques, religió... El propòsit era proporcionar una cultura senzilla, però suficient per fer front als paranys de la vida. A més, cal tenir en compte que quan la criatura disposava de l'edat suficient per treballar, abandonava l'educació per col·laborar en l'economia familiar.

Així doncs, la guarderia es gestà d'una forma indirecta, condicionada per les necessitats del moment. Tot i la vessant més pedagògica, el centre mai deixà la seva tasca de visitar i cuidar els malalts. Hi havia molta gent indisposada que no comptava amb cap familiar que se'n volgués cuidar, per tant, les Filles de la Caritat continuaren acompanyant les persones convalescents a l'hospital de Terrassa o altres sanatoris. Amb l'establiment del dispensari i el treball d'una germana ATS titular, les consultes mèdiques van augmentar. Les germanes, a part de visitar el malalt per fer-li companyia, també podien proporcionar una medicació i un seguiment adequat.

Les germanes oferien als més desemparats aliments que provenien, majoritàriament, del fons de la fundació Sant Vicenç de Paül. No obstant això també hi havia persones anònimes de la vila que col·laboraven i ajudaven aportant queviures i altres provisions.

Fins els darrers anys que la comunitat de Filles de la Caritat va ser a Olesa, les Filles de la Caritat no van deixar mai de servir les persones i famílies més necessitades, i sempre van ser actives a la parròquia, i van participar en la vida del poble, per això van ser, i encara són, molt estimades pels olesans.

La plaça Nova, centre neuràlgic immemorial

La plaça Nova és un indret emblemàtic de la vila, però el que s’ignora és que amaga un passat apassionant. En època medieval s’hi edificà un Castell de quatre torres; en l’actualitat només se’n conserva una, la torre del rellotge. Dins de l’edifici hi havia una antiga església prerrománica, que anà evolucionant fins a arribar a l’actual parròquia de Santa Maria. Al pati d’aquest Castell s’hi establí la casa consistorial al segle XVI.

Abans d’aquestes dates, però, l’espai de la plaça havia estat ocupat per cases particulars vorejades per dos carrers, el del Cementiri i el del Rampeu. Malauradament un brot de pesta esclatà a Olesa. Per prevenir que s’estengués enderrocaren les cases infectades i deixaren un gran espai a l’aire lliure. Els olesans, popularment, el denominaren plaça Nova.

A principis del segle XX, la plaça  passà a denominar-se plaça de Pi i Margall, la qual englobava la plaça de la Cendra. Amb la dictadura franquista, la plaça passà a ser coneguda com plaza de los Caídos. No serà fins al 1979 que la plaça rebé el nom de plaça Nova, d’una manera oficial.

 

12. L’afició pel ciclisme, professionals i amateurs

Abans de la constitució de l'entitat, UCO,Unió Ciclista Olesana, nombrosos aficionats al ciclisme ja s’entrenaven pels voltants d’Olesa amb unes bicicletes rudimentàries. L’estima de molts vilatans vers el món que envolta el ciclisme és digna de considerar. Un taller de bicicletes localitzat on després s’hi instal·là el bar La Parra, al carrer d'Anselm Clavé,  i dirigit per Carles Masferrer va  promoure aquest esport entre els joves olesans. Malgrat tot, no fou fins als anys quaranta que es disposà d’una seu oficial on els ciclistes podien reunir-se i organitzar activitats. Concretament, l’any 1942 s’inaugurà la Unió Ciclista Olesana, situada a l’antic teatre del Círcol, que en aquell temps rebia el nom de Educación y Descanso. Al soterrani d’aquest local s’hi va construir un simple gimnàs, on els ciclistes podien entrenar en dies de pluja i fred. L’entitat era dirigida per una junta directiva – constituÏda per un grup de socis- i finançada per una quota anual. No només els olesans formaven part d’aquest club esportiu, sinó que aficionats d’Esparreguera o de Martorell també n’esdevingueren membres actius.

Els ciclistes, en aquells anys, no disposaven d’un equip tan complet com els actuals. Per als entrenaments es vestien amb roba còmoda i unes sabatilles esportives. A l’hivern, quan recorrien els voltants de la vila, es col·locaven al pit un full de diari i així evitaven que el fred i el vent calessin els ossos.

El juny de 1955 es produí un fet insòlit a la nostra vila, un olesà participà en una de les més importants curses mundials: el Tour de França. Hom pot imaginar que fins arribar a aquest punt, Josep Mateo hagué d’entrenar-se durament i assistir  a un munt de curse celebrades al Principat i l’Estat espanyol. Un cop superades algunes lesions, el ciclista olesà s’aventurà a recórrer les principals regions franceses, aconseguint la valuosa posició seixanta-cinc. La població d’Olesa de Montserrat va rebre Josep Mateo amb gran goig. La comitiva circulà pels carrers de la vila i el protagonista es dirigí al püblic des de la tribuna de l’ajuntament, provocant un allau d’aplaudiments. Un sopar a ca l’Oriol amb més d’un centenar d’assistents posà punt i final a l’homenatge.

13. L’excursionisme i la cultura defineixen els setanta anys de la UEC d’Olesa (Unió excursionista de Catalunya d'Olesa)

Per comprovar que la UEC és quelcom més que una associació dedicada íntegrament a l’excursionisme, cal conèixer els seus orígens. És cert que s’hi organitzaven activitats encaminades a descobrir el món de la naturai la muntanya, però també es van destinar moltes hores a preparar tasques vinculades a la cultura. L’origen d’aquesta entitat coincideix amb la iniciativa d’un grup de joves olesans, els quals decidiren l’any 1931 fundar una associació anomenada Joventut Excursionista Olesana. Aquests primers fundadors eren uns grans entusiastes de l’excursionisme i la natura. És important contextualitzar aquesta afició al muntanyisme, car no només era pròpia de la nostra vila, tot i que el mestre Adolfo Cortel potencià aquesta afició entre els seus alumnes olesans. Pels volts dels anys trenta sorgí un costum a Catalunya que pretenia conèixer pam a pam el territori català. Es van constituir nombroses associacions i ateneus, els quals organitzaven sortides a qualsevol indret del Principat, publicaven butlletins...

EL MUSEU D'OLESA .

Fa molts anys que les entitats culturals del poble demanaven que Olesa havia de tenir un MUSEU. Ja ha arribat, aquest any 2023, ha arribat  en forma de CENTRE CULTURAL CAL PUIGJANER. Va tenir lloc la seva inauguració el dia 11 de març. Està situat a la casa de Cal Puigjaner, al carrer Creu Reial,18 al barri antic d'Olesa.

Cal puigjaner és una casa antiga pairal documentada des de l'any 1548, tot i que el conjunt arquitectònic va ser totalment reformat al segle XIX. A la façana principal destaca el portal adovellat de l'edifici original i una capelleta amb la imatge de Sant Pere. La casa disposa de 3 espais. L'espai Montserrat s'èndinsa en el coneixèment del patrimoni cultural,arqueològic i etnològic local, així com en la història de les persones que van poblar, els darrers segles, la muntanya de Montserrat i el seu entorn. L'espai Celler que és una sala d'exposicions i espai  polivalent. L'espai Pati, obert a la ciutadania com a zona d'estada, amb jardí de plantes aromàtiques i "oblidades"

 

OLESA ALS ANYS 1950

 

En  aquests anys el mercat municipal reunia un bon nombre de comerciants amb parades , basicament del ram de l'alimentació. Hi havia peixeteries com la de cal Martells, la de la Nati, carnisseries com la d'en Xioi,d'en Tarrida, d'en Ramon Guapo,d'en Baró, queviures com el de n'Esteve, d'en Bach... verdures i fruites com les de cal Jové, de la Montserrat Bel, de n'Estruch, d'en Vallès... Havien passat més de vint anys des del dia de la seva inauguració a l'octubre de l'any 1932. Avui, donçs gaudim d'un mercat amb més de 90 anys d'història.
Per aquests anys el kilo de pa costava 6,5 pessetes, que seria un equivalent a  0,04 EUR. El pa havia de pesar el quilo exacte. Però com que això es considerava molt dificil d'encertar, el forner en el moment de vendre el pa, el pesava i tot el que faltava fins el Kilo exacte ho compensava amb una mica de pa o de coca. Aquesta quantitat adicional tenia el nom de "la torna" . Avui  el pès d'una peça de pa és aproximat i no hi ha cap compensació si pesa menys. Diem pa de 1/4 de Kilo, però normalmente pesa al voltant de 200 gr. i diem un pa de 1 kilo, però normalment pesa uns 900 gr.
 

La trajectòria de l’Esbart Olesà, una afició de setanta anys d’història

L’afició al ball ha marcat nombroses generacions d’olesans, que van fer de l’esbart una entitat enèrgica i pròpia. No només s’hi aprenia a ballar tot tipus de dansa, sinó que l’esbart constituïa un punt de referència, on el jovent es divertia i relacionava. Però l’origen d’aquesta entitat es remunta a l’any 1929, moment en què Joaquim Valls i Cadevall decidí fundar un esbart al Casal Catequístic.

 Home culte - educació obtinguda durant els anys al seminari-, Joaquim Valls impulsà la cultura dins el Casal, organitzant audicions de sardanes, preparant jocs florals i redactant obres de teatre. El seu objectiu era cultivar i delectar, en un marc religiós, un jovent que no gaudia de moltes possibilitats de lleure. Aureli Campmany ja animava els més petits explicant contes i ensenyant simples danses anomenades ballets del Llongueras. Tanmateix el repte de Joaquim Valls, juntament amb en Pere Caula, va ser formar un grup de joves i instruir-los en el món dels ballets. Mentre ell alliçonava els nois, la seva germana Josepa Valls exercitava les noies, perquè l’aprenentatge no havia de ser mixt. Tot i l’esforç i la voluntat, aquest primer esbart no arribà a tenir el ressò que adquiriria en èpoques posteriors, ja que els cpomponents sols assajaven a l’estiu actuant a la Festa Major de la vila i en altres de la rodalia. Malgrat el bon nivell, una dissortada malatia truncà la trajectòria d’aquest incipient esbart.

Qui tenia TV a casa seva  pels anys 1960 ?

La primera TV que es va veure a Olesa, va ser a l'any 1969, al bar de cal Llombart ( avuí carrer J.Anseolm Clavé núm. 166) i que avui hi tenim una clïnica dental Nayef. Va ser coinciddint amb el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Real Madrid. La caixa tonta va seduïr a tot un seguit d'Olesans que, després del treball de la terra o a la fábrica, tenia molt poques possibilitats de lleure sino era-apart del diaris- comprar cada mes l'únic mitjà d'informació- la revista denominada OLESA-, i les activitats esportives del diumenge

ELS CAVALLETS D’OLESA

Dins l’Esbart Olesà, allà pels anys 1960, En jaume Valls sabia perfectament que la presència de la dansa a la processó de Corpus era un fet habitual, i que elements paral.lels, a peu o a cavall, lluiten entre ells amb tota una càrrèga coreogràfica. Els cavallets, en moltes celebracions, sobretot a la capital, acompanyaven als gegants. A les nostres contrades el ball de cavallets hi era presents. Perquè no a Olesa ? es va preguntar en Jaume Valls. Es va anar a un obrador  del poblet de la Creu de Barberà,que feia figures de cartró-pedra  i que feia cavallets d’un metre de llarg i dos pams d’ample, baixos i lleugers.

Era a l’any 1962, quan el caballets van quedar fets: quatre eren negres,quatre eren marrons, i un  cavall blanc per l’abanderat

APLEC A L’ERMITA DE SANT SALVADOR DE LES ESPASES
Text extret del llibre RESSONS DE SANT SALVADOR DE LES ESPASES

AUTOR: Àngel Manjuel Hernàndez i Cardona

QUINA FESTA MÉS GALANA!


Als aplecs de Sant Salvador sovint s'han ballat sardanes, com ho il'lustra el programa de l'aplec de l'any 1976, en un dibuix magnífic de Manuel Font i Miró. En el meu anterior llibre sobre Sant Salvador, Escarxols i paparotes (Hernàndez, 1997b: 37-40), comentava la ballada de sandanes que es va fer l’1 de setembre de 1996 en l'aplec que solemnitzava el vint-i-cinquè aniversari de la creació de l'Asso ciació d'Amics de Sant Salvador de les Espases i il-lustrava el capítol amb fotografies en color de la Cobla Juvenil Vila d’Olesa tocant i d'un parell de rotllanes concèntriques ballant. L'amic i bon olesanista en Faustí Domènech, en felicitar-me
per l'aparició del llibre em va fer obsequiar amb una poesia que confegí amb motiu d'aquella celebració i que posa de manifest l’espèrit excursionista I sardanista que es viu a Sant Salvador.
Aquesta és la poesia, que du per títol “Xiruques i sardanistes”

A l'esplanada de l'ermita, s'hi saltirona apretat, per ser rodona i petita, com poncella a punt d'esclat.
Igualment, al costat de la capella, en aquell petit replà, dansaires amb xiruques fan l'anella i no es cansen de ballar
La tenora refilava, allí dalt d'aquell turó, on el poble celebrava vint-i-cinc anys d'unió.
El so, viu, d'aquella cobla sempre serà recordat, com un fet de poble noble, amb finesa realitzat.


Tots junts a Sant Salvador
puntegen una sardana,
símbol que és de germanor.
Quina festa més galana !

Faustí Domènech i Puig
(RUBRICATUS)

ELS CONCURSOS DE COLLES SARDANISTES A OLESA

.Ens ha caigut a les mans  la revisteta  CARNET DEL SARDANISTA, que s'editava a Catalunya en temps de Franco. Hi trobem : Año XIV nº 650   27 de marzo 1958 amb la propaganda del nostre Concurs a Olesa:

Dia 11 de mayo de 1956--Mañana a las 11

I GRAN CONCURSO REGIONAL DE SARDANISTAS

5000 pesetas en premios y valiosos trofeos
COBLAS

BARCELONINA Y  LA PRINCIPAL DEL VALLÉS

ORGANIZADO POR LA

JUVENTUD SARDANISTA DE OLESA

INSCRIPCIONES: CALLE SANT ANTONIO, 24

(QUE ERA LA CASA A ON VIVIA EL SECRETARI MIQUEL SAMPER)

Com veieu tot en castellà tal com manava Franco.

Cal remarcar que el nom de l'entitat va ser canviat uns anys després per l'actual A.C.F. Olesa sardanista, al haverse produit una reclamació d'hisenda en relació a la seguritat dels musics, que en aquells temps liquidaven directament les cobles, i sembla ser no ho  va fer.

LES FESTES DE NADAL AL CASAL.

El jovent aficionat al teatre espera sempre l'arribada del Nadal, donat que al Casal s'organitza un grup de teatre per fer una obra tradicional que manté el fil d'argument del naixament de Jesús.

A l'any 1880, neix Josep Maria Folch i Torres ( + 1950),va escriure una obra amb tot el caire popular, pastoril i religiós per  celebrar el Nadal. El nom que li va posar fou de  ELS PASTORETS.  A Olesa cada any es representa aquesta obra si bé sempre es cambia alguna cosa , intentant recordar fets locals o problemàtiques amb l'ajuntament. Ha sigut sempre tradicional anar a veure els Pastorets, després del bon àpat de Nadal, de Cap d'Any o de Reis. La festa més esperada dels petits  és la de dia de Reis, doncs al final de l'bra fan presència els tres reis mags de l'Orient, obsequiant amb llaminadures al nens presents. Avui , alguna de les dates  de la representació s'han canviat i van variant.

AIMANTS D'OLESA,

El  METGE CARRERA

Francesc Carrera Lambich va néixer a Santa Coloma de Queralt el 23 desembre de 1849 i va ser metge d’Olesa de Montserrat durant més de quaranta any. Fou un metge molt valuós i una persona que es va identificar molt amb el nostre fer a la vila.Estava casat amb Dolors Gonzàlez qui fou fundadora i primera presidenta del Patronat Social de la Noia Treballadora, que va crear-se a l’ Escola de les RRMM Escolàpies per atendre la formació i ensenyança de les noies que de molt jovenetes ja treballaven i que per la nit tenien ocasió d’anar a l’escola.

Aquesta família va fer donació de bona part del seu patrimoni monetari a favor de la nostra vila per poder executar obres tant necessàries com les Escoiles Nacionals, Hospital, Escorxador, un centre d’esplai com el proposqar per les noies, etc…

El doctor Francesc Carrera ( NO Carreras) va morir el 8 de gener de 1924, a l’edat de 74 anys en el seu domicili del carrer de la Senyora de la nostra vila.

El dia 25 de setembre de 1925, l’ajuntament d’ Olesa, sota la presidencia de l’alcalde Salvador Casas Baltasar va decidir per unanimitat

 

(Font: Elies)

 

“ EN RECONOCIMIENTO Y PARA TESTIMONIO A LAS GENERACIONES VENIDERAS,QUE SE DÉ EL NOMBRE DE DOCTOR CARRERAS LAMIC (aquí comença l’error en el nom) A LA CALLE D DEL ENSANCHE Y QUE UNA VEZ CONSTRUIDAS LAS ESCUELAS EN PROYECTO SE PONGA UNA LÀPIDA A UNA DE LAS SALAS, QUE PERPETÚEN TAL DONATIVO”

 

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?[ Fer comentari ]

   
El teu comentariEnviant desde: 185.191.171.17  
Escriu el teu comentari, a continuació els quatre caracters de seguretat i finalment "Publicar comentari".
Nom
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?

Amb això pretenem evitar l'inserció automàtica de comentaris (robots comercials, spam, ...)

Publicar comentari         

Juny2024

DlDmDcDjDvDsDg
27282930310102
03040506070809
10111213141516
17181920212223
24252627282930





  Un producte de:

 www.atotarreu.com